FADES D'ASFALT

Les fades d’aquest món
ja no tenen ales, però volen,
ja no xafen herba, però en mengen molta,
ja no s’amaguen en caixes, sinó que amaguen en caixes els perjudicis,
però continuen reflectint llum
per allà on passen.

Les fades d'avui en dia
són rosses, brunes o pèl-roges
altes, baixes, i sobretot, mitjanes...
grosses, primes, i sobretot, mitjanes...
estudien, treballen o són mestresses de casa,
però continuen despertant la màgia
per allà on passen.

Les fades que ens rodegen
ja no les domina cap bruixot.
Van on volen,
són qui volen ser en eixe moment,
busquen la seua felicitat,
riuen sense compromís i
ploren perquè els abelleix.
I tot ho aconsegueixen
perquè desperten un silenci penjat en pinces
per allà on passen.

Les fades que ara existim
ens hem acostumat al fet que haguérem de deixar la natura:
ens hem cordat ben bé les esportives,
ens hem posat vaquers,
ens hem amollat el pèl,
ens hem ajudat a trencar les barreres imposades
i finalment,
hem aconseguit no perdre la nostra condició de ser fades,
però ara,
fades d’asfalt.

I LA SAL DE LA VIDA?

Un capvespre tòrrid d’agost més.
El terra no és suficient fred.
El sol no és suficient baix.
La lluna no és suficient elevada.
El gir de la terra no és suficient lent.
La companyia no és suficient companyia.
La ment no és suficient buida.
El subconscient no és suficient ple.
La mala llet no és suficient per tranquil·litzar-me.
L’alegria no és suficient per alegrar-me.
El salat no és suficient àcid.
El salat desàcid no és suficient dolç.
El dolç és massa amarg.
Ni el got mig buit, ni el got mig ple
tot ple o tot buit.

QUI RIU AL RIU

Diuen que qui riu l’últim
riu millor.
Diuen que un somriure
és un bon principi.
Diuen que la rialla
és contagiosa.
Diuen que hi ha gent
que mor de la rialla.
Diuen que hi ha gent, que fins i tot,
es pixa de la rialla.
Diuen que la rialla
aprima.
Diuen que més val riure
que plorar.
Jo dic que ell ara riu,
però que al riu van els perduts.

ESMUSSAMENT

Em produeixes
sensacions que em recorden...
Arrapar una pissarra amb les ungles.
Estrènyer les dents contra una tovallola.
El xauxineig de les rodes d’un cotxe en girar un cantó.
La fusta del palet del metge en contacte amb la llengua.
Un xiquet pintant amb un retolador amb la tinta exhaurida.
Una sensació d’ai
de crit interior
de dispersió mental
d’agonia més ràpida que passatgera.

APROPA'T

Em mires
mentre llepes lentament el paper.
Em mires
i el meu sexe se sent observat.

El meu esguard et parla.
Obri els ulls per escoltar-me.
Apropa’t...
Tot lentament, però apropa’t
et diu.

Apropa’t
i mossega’m lentament
el lòbul inferior de l’orella esquerra
i llepa’m el buit que separa les carns.

I bufa’m.
Intercàlau amb els mossos
i bufa’m el coll
i fes-me un bes llarg i lent
just al punt central de la nuca
perquè comunica directament amb el meu sexe.

I recorre’m tot el cos amb el dit
dibuixa’m la silueta
i puja’m lentament des del dit gros
fins al centre del cap
i just en eixe punt
fes-me un bes.
Però ja saps, lent, lent i mullat.

A TU

A tu,
que arribes al teu habitatge del terror,
pujada sobre bastiments,
carregada amb deu bosses,
un fill en braços
i tirant de l’altra per una escala sense ascensor.

A tu,
que tot i els teus colps,
sempre saps donar una carícia entendridora,
una abraçada penetrant,
un somriure còmplice,
i sempre en el moment just,
en el moment desitjat.

A tu,
que a pesar que volen encegar-te al món,
tens ulls per a tots,
saps que et necessiten,
mous tots els seus fils,
escoltes, aconselles, perdones,
sempre perdones...
Encara que mai es valore el teu esforç...
Tu gaudeixes.
Tu hi estàs.

A tu,
que et desvius,
per l’arròs de Joan,
per arribar a l’hora d’anglés de Marta,
perquè es publique el teu llibre,
per la pols de l’habitació,
per la compra,
per la malaltia d’un familiar,
per saber què et posaràs demà,
per por que el teu projecte fracasse,
per por a vessar una llàgrima.

A tu,
que el temps no et permet un sospir,
per ser conscient del teu dolor,
per un crit que t’ensordeix al món,
per una empenta al sofriment,
una bufetada de la covardia,
i una amenaça que ja no tens temps d’escoltar...
Perquè Marta deu estar esperant-te a la porta de l’acadèmia d’anglés.


A tu,
para el temps, fes que siga teu,
i en aquest segon, per una vegada,
mira’t i dibuixa’t aqueix somriure còmplice,
alça el cap,
encara pots dominar les teues passes...
I camina...

SOL I LLUNA

La lluna i el sol
hereves d’un mateix demiürg
i oposades com el reflex del seu símbol.

El sol, tendre i extravertit
sentirà i expressarà a la velocitat de la seua llum
i serà fera o peluix en qüestió de segons.
Gaudirà de cada instant real,
sabrà sempre l’on, quan, com, qui i perquè.
Com ho fa sentir la seua mirada altiva,
les seues sovint llàgrimes i somriures.

La lluna, distant i enigmàtica,
neu gèlida,
que sols es desfà per qui li encén la flama interior.
Serà observadora, introvertida.
Construirà móns de somnis que cauran,
dels que gaudirà i sofrirà.
Difícil de comprendre, enrevessada.

Així, seran foc i neu.
El foc de la sensibilitat
que contagiarà, ballarà i jugarà amb la neu
i la neu dels somnis, de l’enrevessament,
que ballarà, jugarà i aprendrà del foc.

Per a les meues nebides Daniela, de la qual sóc padrina, i Lucía.

FLAMA

Jo, cansada de ser jo
sentint un volcà que ha d’explotar
que espere que explote
que no em pot fallar
que el sent, que m’abrasa, que em crema,
amb el qual balle
del qual fuig.

Jo, cansada de voler i poder,
de voler sense poder
i de poder sense voler,
farta de sentir la flama
farta que em cride fins ensordir-me,
farta de la meua ignorància vers ella,
farta d’amagar-la com un tresor
que sols és cendra si no l’aviva el vent.

Jo, amb el meu desassossec
d’un poder sense voler
i d’un voler sense poder
em creme, em consumesc, m’assassine...
Sols l’obertura d’un camí vers l’esperança,
és la flama, la flama que per fi se m’ha descobert,
la flama que se m’ha presentat,
la flama que cansada d’ignorància,
ha decidit...
Cridar, pegar, lluitar.

Vol sortir, vol ser escoltada, vol fer acte de presència,
i jo se que vull i puc permetre-li-ho,
però el desassossec frena
el desassossec d’un poder i no voler,
el desassossec d’un voler sense poder

NO HO SÉ

No sé si ja és
o si desitge que la meua vida siga:
un full en blanc
i un llapis per afilar.

No sé si el temps, el dolor,
m’ha permés la pau o si la pau
ha obligat el temps
a donar-me un descans.

No sé si em sent
somiant realitats
o vivint
la meua realitat d'ensomni.

No sé si m’he perdut
buscant el meu jo,
si realment ell em crida
o si sóc jo qui al buscar-lo,
a l’anhelar-lo,
el construïsc.


Sols sé el que sent:
Que els meus peus ja son puntetes
tocant el terra
als quals els falta una espenta,
un “ai” intern
que els allibere
per volar lliures
ser llibertat,
ser jo.

ENCARA QUE NO HO SÀPIGUES

Has dormit abraçat a la meua esquena
nit darrere nit
i sempre desperte quan ja has marxat,
escoltant la remor del llit que es queixa perquè ja no estàs.

M’he drogat amb promeses,
dia darrere dia
que avui seria l’última vegada, la definitiva,
que avui seria amb tu qui jo volgués ser.

M’he promés tots els capvespres
que aquella nit
deixaria en tu la petjada inesborrable.

Hem viscut mil aventures,
hem passejat de la mà,
hem viatjat pels cinc continents,
hem tripulat vaixells,
hem gaudit de nits com a feres dels circs romans,
hem nedat sota el cel estrellat,
ens hem barallat, abraçat, rigut, somiat junts...

Així, encara que tu no ho sàpigues,
tot açò passà, passa i continuarà passant
perquè jo mai he deixat de ser un nosaltres,
perquè no he deixat que fugires, que escapares,
mai he deixat perdre les esgarrifances de la teua presència.