domingo, 11 de noviembre de 2007

FADES D'ASFALT

Les fades d’aquest món
ja no tenen ales, però volen,
ja no xafen herba, però en mengen molta,
ja no s’amaguen en caixes, sinó que amaguen en caixes els perjudicis,
però continuen reflectint llum
per allà on passen.

Les fades d'avui en dia
són rosses, brunes o pèl-roges
altes, baixes, i sobretot, mitjanes...
grosses, primes, i sobretot, mitjanes...
estudien, treballen o són mestresses de casa,
però continuen despertant la màgia
per allà on passen.

Les fades que ens rodegen
ja no les domina cap bruixot.
Van on volen,
són qui volen ser en eixe moment,
busquen la seua felicitat,
riuen sense compromís i
ploren perquè els abelleix.
I tot ho aconsegueixen
perquè desperten un silenci penjat en pinces
per allà on passen.

Les fades que ara existim
ens hem acostumat al fet que haguérem de deixar la natura:
ens hem cordat ben bé les esportives,
ens hem posat vaquers,
ens hem amollat el pèl,
ens hem ajudat a trencar les barreres imposades
i finalment,
hem aconseguit no perdre la nostra condició de ser fades,
però ara,
fades d’asfalt.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

M'agraden més aquestes fades d'asfalt que les dels contes que hem conegut tota la vida.
Supose que he fet cap aquí perquè sóc tafaner :)

Núr dijo...

Una amiga m'acaba d'enviar aquest poema per correu. He escrit "fada d'asfalt" a gúguel i ha sortit el teu bloc com a únic resultat. És teu?? M'ha semblat un poema preciós! He vist que el vas penjar al 2007 i que continues en actiu.

Ha estat un veritable plaer trobar-te! Et garanteixo que et seguiré, tot i que de poesia no en sé gaire!

D'altra banda, sabent que corres per aquí, et sabria greu que publiqués aquest poema al meu bloc? (enllaçant-te a tu, és clar!)