A TU

A tu,
que arribes al teu habitatge del terror,
pujada sobre bastiments,
carregada amb deu bosses,
un fill en braços
i tirant de l’altra per una escala sense ascensor.

A tu,
que tot i els teus colps,
sempre saps donar una carícia entendridora,
una abraçada penetrant,
un somriure còmplice,
i sempre en el moment just,
en el moment desitjat.

A tu,
que a pesar que volen encegar-te al món,
tens ulls per a tots,
saps que et necessiten,
mous tots els seus fils,
escoltes, aconselles, perdones,
sempre perdones...
Encara que mai es valore el teu esforç...
Tu gaudeixes.
Tu hi estàs.

A tu,
que et desvius,
per l’arròs de Joan,
per arribar a l’hora d’anglés de Marta,
perquè es publique el teu llibre,
per la pols de l’habitació,
per la compra,
per la malaltia d’un familiar,
per saber què et posaràs demà,
per por que el teu projecte fracasse,
per por a vessar una llàgrima.

A tu,
que el temps no et permet un sospir,
per ser conscient del teu dolor,
per un crit que t’ensordeix al món,
per una empenta al sofriment,
una bufetada de la covardia,
i una amenaça que ja no tens temps d’escoltar...
Perquè Marta deu estar esperant-te a la porta de l’acadèmia d’anglés.


A tu,
para el temps, fes que siga teu,
i en aquest segon, per una vegada,
mira’t i dibuixa’t aqueix somriure còmplice,
alça el cap,
encara pots dominar les teues passes...
I camina...