ENCARA QUE NO HO SÀPIGUES

Has dormit abraçat a la meua esquena
nit darrere nit
i sempre desperte quan ja has marxat,
escoltant la remor del llit que es queixa perquè ja no estàs.

M’he drogat amb promeses,
dia darrere dia
que avui seria l’última vegada, la definitiva,
que avui seria amb tu qui jo volgués ser.

M’he promés tots els capvespres
que aquella nit
deixaria en tu la petjada inesborrable.

Hem viscut mil aventures,
hem passejat de la mà,
hem viatjat pels cinc continents,
hem tripulat vaixells,
hem gaudit de nits com a feres dels circs romans,
hem nedat sota el cel estrellat,
ens hem barallat, abraçat, rigut, somiat junts...

Així, encara que tu no ho sàpigues,
tot açò passà, passa i continuarà passant
perquè jo mai he deixat de ser un nosaltres,
perquè no he deixat que fugires, que escapares,
mai he deixat perdre les esgarrifances de la teua presència.