El pescador

Eren les sis i mitja del matí quan Pere va mirar el despertador. Com tots els dies aniria al riu a pescar el dinar i el sopar de la seua família. No volia alçar-se del llit. No tenia son ni estava cansat, però no volia alçar-se del llit. L’edredó tapant-li els ulls li creava un micromón tan propi i tan plàcid...
Ho féu. S’alçà, es vestí i eixí direcció al riu. Tot ho feia per rutina, perquè tocava, per costum...i n’era conscient.

En arribar, va estendre la canya i començà el ritual: esperar. Portava fent-ho des del primer segon que vingué al món quan esperava la palmada al cul del metge per plorar i començar a respirar. Quina simbologia que quan et comença la vida, quan respires per primera vegada, ja siga amb les llàgrimes als ulls...pensava.

A l’hora de dinar arribà a casa. Els xiquets estaven ansiosos, menys mal que el dia al riu havia sigut fructífer: dos llandes de coca-cola sortosament rovellades, un CD pirata dels Camela, la meitat d’un exemplar del Código da Vinci i una pantalla d’ordinador.