lunes, 19 de abril de 2010

Ella ha esperat i esperat moltes vegades, sempre ha volgut fer, fer açò o fer allò, però no ha sabut com. Tantes vegades pensava com faria una cosa que quan intentava fer-la, les seues passes es tornaven insegures i res eixia com havia imaginat.

Un dia, una fulla va entrar a la seua habitació i darrere d’ella milions i milions de fulles. Tot era obscur i ella estava desorientada, espantada i sobretot inexpressiva. Aquesta boira se la va emportar lluny, molt lluny de sa casa i d’ella mateixa, tan lluny que per ella res del que li passava ni res del que sentia tenia el més mínim sentit. Estava en eixe procés d’obertura al desconegut. Com quan un xiquet ha de passar febre per créixer uns centímetres.

Aquella boira va trigar molt en partir, molt, però un dia, el dia que ella menys podia imaginar, va partir. Però d’eixes fulles en va quedar una soterrada al terra de l’habitació i després del procés de descomposició natural va sortir una flor, una flor enlluernadora que li va tornar el somriure, l’expressivitat i que amb el temps es va convertir en un arbre, un arbre amb les arrels ben agafades al terra.