Ella mirava per la finestra de l’autobús i allí estava, era una ploma molt xicoteta, però una ploma blanca que remolinejava al compàs dels fums dels cotxes que al seu voltant s’apropaven.
Ella notava que la ploma volia dir-li (millor dit, fer-li veure) un missatge, però no s’adonava de quina cosa volia aquella ploma, que tal volta havia caigut d’un colom missatger que des de feia segles transportava notícies entre els enamorats.
Des d’eixe moment començà a despertar-se-li un cuquet a l’estómac a la nostra viatgera de móns incerts, un cuquet que algun dia es respondrà o us respondreu vosaltres mateixos...un cuquet que deia...
Qui...
Amb...
On...
En...
Com...
Dins...
Quan...
A...
Respostes obertes a un infinit inquiet d’un JA exigent, sense espera, incansable i inamovible, un JA que no pot fer altra cosa que ablanir-se, esperar, cansar-se i pressuposat, moure’s cap a altre JA, cap a altre ARA, cap a altre...
No hagas planes
Hace 10 años
