Per què s'empenyem en resumir-nos a una targeta de presnetació?

Ser o no ser no és la qüestió.
La qüestió tracta de ser i no ser.


A partir de Soren Kierkegaard, Diari d'un seductor:

No, no hi ha dues classes de persones. En realitat, cada persona pot ésser moltes persones a la vegada, moltes màscares o moltes personalitats que es van succeint una darrere de l'altra...Allò més important no és arribar a comprendre qui som de veritat, sinó jugar a ésser tot el que poguem ser i experimentar sense por les infinites possibilitats que ens ofereix la vida.

Sóc la princesa d’Al-Hira
enamorada d’un poeta bandoler incapaç d’estimar,
però si de fer la rapinya al meu cor.

Ell és símbol de la vanaglòria,
de la força i de la passió.
Capaç de tornar boja a una gula,
l’Ulises i l’Aquiles del desert
que fuig de la quotidianitat,
de les converses trivials
i es marxa com arribà
i quan la nit és més nit.

Ni quan la modorra li embasta els ulls
ell deixa de tindre el cor en vela, audaç
i és que els seus ulls són una arma desenvainada
directa a matar a qui el mira, a engatusar-lo.
I és aleshores quan ell riu
quan ell somriu de seguretat.

El problema és que sense assabentar-me’n
ha repartit el seu cos en el meu cos
oferint-me GLOPs d’aigua límpida i fresca.

I sobretot que jo no he decidit soterrar-lo
perquè al seu testament deia que el seu cos es deixara al desert
perquè els seus amics:
la hiena hirsuta, el llop veloç i el suau lleopard
se n’aprofitaren.
Jo també vull fer-ho.
Vull convertir-me en la millor de les seues paparres.

Però què puc fer?
Quan queixar-se no val per a res,
la paciència és preferible.


Per al CB

MANIFEST BOVARIÀ

Incompletes
Infelices
Insegures
Inacabables
Insatisfetes

Enverinades per l'espera,
exprimides pel que passarà,
enverinades de gots mig buits,
exprimint el sofriment,
exprimint el passat i el futur.
Sofrint el present.

Desitjoses d'allò inabastable
fantasegen pel·lícules impossibles
i les ignoren quan es possibiliten.

Amb eixa dosi de dolç masoquisme que ENS caracteritza

BOVARIANES

ABSÈNCIA

AGONIA
AGONIA
AGONIA

Esperant una espera
que espera
i espera.

Ara no es tracta
del peugeot 206 roig
travessant Primat Reig
ni de la temporada de les maduixes.

Ara no es tracta
de la samarreta vermella
fastidiosament pegant voltes a la rentadora
ni de les tomaques valencianes
que la mare portarà del mercat
segurament a l’hora de dinar
quan la gana ha corcat tots els racons del meu estòmag.

I és que...
Hi ha absències molt més presents
que moltes presències.

COM PAPER HIGIÈNIC

Em torque la consciència
amb paper de somnis d’amors
els tire al wàter
i tire de la cadena

LA NÒRIA

Amb un bitllet a l'infinit
puge a una nòria infinita
que roda, roda,
roda, roda i roda...
sols ara para
quan m'he tirat del meu seient
i m'he esclafat el cap contra el terra.

LA PLOMA BLANCA

Ella mirava per la finestra de l’autobús i allí estava, era una ploma molt xicoteta, però una ploma blanca que remolinejava al compàs dels fums dels cotxes que al seu voltant s’apropaven.

Ella notava que la ploma volia dir-li (millor dit, fer-li veure) un missatge, però no s’adonava de quina cosa volia aquella ploma, que tal volta havia caigut d’un colom missatger que des de feia segles transportava notícies entre els enamorats.

Des d’eixe moment començà a despertar-se-li un cuquet a l’estómac a la nostra viatgera de móns incerts, un cuquet que algun dia es respondrà o us respondreu vosaltres mateixos...un cuquet que deia...

Qui...
Amb...
On...
En...
Com...
Dins...
Quan...
A...

Respostes obertes a un infinit inquiet d’un JA exigent, sense espera, incansable i inamovible, un JA que no pot fer altra cosa que ablanir-se, esperar, cansar-se i pressuposat, moure’s cap a altre JA, cap a altre ARA, cap a altre...