Sóc la princesa d’Al-Hira
enamorada d’un poeta bandoler incapaç d’estimar,
però si de fer la rapinya al meu cor.

Ell és símbol de la vanaglòria,
de la força i de la passió.
Capaç de tornar boja a una gula,
l’Ulises i l’Aquiles del desert
que fuig de la quotidianitat,
de les converses trivials
i es marxa com arribà
i quan la nit és més nit.

Ni quan la modorra li embasta els ulls
ell deixa de tindre el cor en vela, audaç
i és que els seus ulls són una arma desenvainada
directa a matar a qui el mira, a engatusar-lo.
I és aleshores quan ell riu
quan ell somriu de seguretat.

El problema és que sense assabentar-me’n
ha repartit el seu cos en el meu cos
oferint-me GLOPs d’aigua límpida i fresca.

I sobretot que jo no he decidit soterrar-lo
perquè al seu testament deia que el seu cos es deixara al desert
perquè els seus amics:
la hiena hirsuta, el llop veloç i el suau lleopard
se n’aprofitaren.
Jo també vull fer-ho.
Vull convertir-me en la millor de les seues paparres.

Però què puc fer?
Quan queixar-se no val per a res,
la paciència és preferible.


Per al CB