Ella ha esperat i esperat moltes vegades, sempre ha volgut fer, fer açò o fer allò, però no ha sabut com. Tantes vegades pensava com faria una cosa que quan intentava fer-la, les seues passes es tornaven insegures i res eixia com havia imaginat.

Un dia, una fulla va entrar a la seua habitació i darrere d’ella milions i milions de fulles. Tot era obscur i ella estava desorientada, espantada i sobretot inexpressiva. Aquesta boira se la va emportar lluny, molt lluny de sa casa i d’ella mateixa, tan lluny que per ella res del que li passava ni res del que sentia tenia el més mínim sentit. Estava en eixe procés d’obertura al desconegut. Com quan un xiquet ha de passar febre per créixer uns centímetres.

Aquella boira va trigar molt en partir, molt, però un dia, el dia que ella menys podia imaginar, va partir. Però d’eixes fulles en va quedar una soterrada al terra de l’habitació i després del procés de descomposició natural va sortir una flor, una flor enlluernadora que li va tornar el somriure, l’expressivitat i que amb el temps es va convertir en un arbre, un arbre amb les arrels ben agafades al terra.

POTSER SÍ

Fumar pot matar
i crear càncer de pulmó.
Però la fam no mata a l’Àfrica,
ni les passions reprimides tampoc maten,
ni el voler i no poder,
ni la sang bollint a les venes,
ni la lluita inlluitable,
ni els treballs farregossos,
ni la por
ni la indiferència
ni les temporades asexuals
ni el no tinc ganes de veure’t
ni l’odi ni la rancúnia
ni la fada engabiada
ni l’especulació sobre les nostres vides
ni les portes tancades
ni les portes sols entornades
ni el tira i afluixa
ni els castells de somnis
ni la vergonya
ni ni ni ni
O potser sí.
Però el nostre govern particular
mai pensaria en la innocent i ridícula solució d’escriure-los en caixetes de tabac
i fer les lletres més grans com la solució
per evitar la catàstrofe infernal de les nostres vides.

ELS PEUS EM BULLEN

Un pot en conserva de l'any 1968
va ser precipitat des d'un cinqué pis
(BUUUUUUUUUUUUUUUUUUM)
esclatà contra el terra
i aleshores
tothom pogué pegar una alenada ben forta
d'aquestes que aporten pau,
d'aquestes que m'aporten una nova visió.

COM UNA TOVALLOLA EXPRIMIDA

Si un dia d'aquests,
d'ahir d'avui o de demà
em poguera exprimir com una tovallola acabada d'eixir d'una rentadora
es formaria com tots sabem una cascada,
una cascada de sangria i ron
on entre totes les gotes begudament viscudes
es veuria un somriure pere-manent i dolç,
un compte d'algun bar i unes carreres per ciutat vella,

unes factures doloroses,

una son messengeriana,

una felicitat que em dificulta l'escriptura i
unes ganes immenses de viure i de viure't.

El pescador

Eren les sis i mitja del matí quan Pere va mirar el despertador. Com tots els dies aniria al riu a pescar el dinar i el sopar de la seua família. No volia alçar-se del llit. No tenia son ni estava cansat, però no volia alçar-se del llit. L’edredó tapant-li els ulls li creava un micromón tan propi i tan plàcid...
Ho féu. S’alçà, es vestí i eixí direcció al riu. Tot ho feia per rutina, perquè tocava, per costum...i n’era conscient.

En arribar, va estendre la canya i començà el ritual: esperar. Portava fent-ho des del primer segon que vingué al món quan esperava la palmada al cul del metge per plorar i començar a respirar. Quina simbologia que quan et comença la vida, quan respires per primera vegada, ja siga amb les llàgrimes als ulls...pensava.

A l’hora de dinar arribà a casa. Els xiquets estaven ansiosos, menys mal que el dia al riu havia sigut fructífer: dos llandes de coca-cola sortosament rovellades, un CD pirata dels Camela, la meitat d’un exemplar del Código da Vinci i una pantalla d’ordinador.

QUIN ORGASME BUSQUEM?

Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un libro es el cuerpo en que se leen.

GIL DE BIEDMA: Pandémica y celeste



I follar mentre contes ovelles,
i el regust amarg de ron calent t’inunda el paladar.
El més tristament excitant és el soroll de matalàs,
que evita dormir-te amb la polla dins.

Tanques els ulls per no sentir fàstic i penses que s’acabe ja.
I és que el desig existeix,
però és un desig innocent
que sols busca un cos acoplat al teu mentre dorms.
El desig de trobar fora el que escarbant dins no es pot trobar.

FALTES D'ORTOGRAFIA

Per obligació durant aquesta setmana he estat pegant voltes al motiu que em porta a realitzar faltes i se m’ha ocorregut una analogia entre aquest fet i els diferents tipus de relacions amoroses que jo tinc constància.

D’una banda, estan els errors lèxics. Aquests, per regla general, són paraules que desconec com es diuen correctament i per això inconscientment les escric com sempre les he escoltades al meu voltant. A més, si a un examen dubte d’alguna paraula, no la puc buscar a un diccionari i moltes vegades, tot i que pense un sinònim, no en trobe un que acabe d’expressar el que vull dir i preferisc jugar-me-la. En la meua opinió, es podrien assemblar a tots aquells nous amors que vindran i que ara desconec totalment. Aquells a qui, una vegada coneguts, assimilaré i incorporaré a la meua vida amb facilitat i rapidesa.

De l’altra, estan els errors gramaticals fruit d’un descuit. Aquestos solen respondre a motivacions externes: falta d’atenció, nerviosisme i el fet de donar més importància al contingut que a la forma. La seua semblança considere que podria establir-se amb certs amors d’una nit, llampecs fugaços que en conjunt no tenen importància perquè sé que posseïsc el control. Potser, el que no tinc controlat siga el fet que vull donar massa contingut a la meua vida sense pensar en les formes, cosa que comporta que el contingut no arribe moltes vegades de la manera que m’agradaria.

Finalment, el problema ortogràfic més greu que tinc és la dièresi. No la tinc sota control. L’estudie i l’estudie any darrere d’any, però a l’hora de la pràctica em provoca molts dubtes i inseguretats. Per açò crec que aquest problema té molt a veure amb els amors més vertaders que jo he viscut. Aquells on passe tant de temps analitzant l’altra persona, que quan vull actuar tinc tanta por de fer-ho malament, que no siga el que m’he imaginat, que acabe per no fer res, és a dir, per no posar la dièresi.