Llavor d'un somni literari

2010-04-19T12:18:00.000-07:00

Ella ha esperat i esperat moltes vegades, sempre ha volgut fer, fer açò o fer allò, però no ha sabut com. Tantes vegades pensava com faria una cosa que quan intentava fer-la, les seues passes es tornaven insegures i res eixia com havia imaginat.

Un dia, una fulla va entrar a la seua habitació i darrere d’ella milions i milions de fulles. Tot era obscur i ella estava desorientada, espantada i sobretot inexpressiva. Aquesta boira se la va emportar lluny, molt lluny de sa casa i d’ella mateixa, tan lluny que per ella res del que li passava ni res del que sentia tenia el més mínim sentit. Estava en eixe procés d’obertura al desconegut. Com quan un xiquet ha de passar febre per créixer uns centímetres.

Aquella boira va trigar molt en partir, molt, però un dia, el dia que ella menys podia imaginar, va partir. Però d’eixes fulles en va quedar una soterrada al terra de l’habitació i després del procés de descomposició natural va sortir una flor, una flor enlluernadora que li va tornar el somriure, l’expressivitat i que amb el temps es va convertir en un arbre, un arbre amb les arrels ben agafades al terra.

POTSER SÍ

2009-11-16T12:17:00.000-08:00

Fumar pot matar
i crear càncer de pulmó.
Però la fam no mata a l’Àfrica,
ni les passions reprimides tampoc maten,
ni el voler i no poder,
ni la sang bollint a les venes,
ni la lluita inlluitable,
ni els treballs farregossos,
ni la por
ni la indiferència
ni les temporades asexuals
ni el no tinc ganes de veure’t
ni l’odi ni la rancúnia
ni la fada engabiada
ni l’especulació sobre les nostres vides
ni les portes tancades
ni les portes sols entornades
ni el tira i afluixa
ni els castells de somnis
ni la vergonya
ni ni ni ni
O potser sí.
Però el nostre govern particular
mai pensaria en la innocent i ridícula solució d’escriure-los en caixetes de tabac
i fer les lletres més grans com la solució
per evitar la catàstrofe infernal de les nostres vides.

ELS PEUS EM BULLEN

2009-10-02T05:28:00.000-07:00

Un pot en conserva de l'any 1968
va ser precipitat des d'un cinqué pis
(BUUUUUUUUUUUUUUUUUUM)
esclatà contra el terra
i aleshores
tothom pogué pegar una alenada ben forta
d'aquestes que aporten pau,
d'aquestes que m'aporten una nova visió.

COM UNA TOVALLOLA EXPRIMIDA

2009-06-06T07:52:00.000-07:00

Si un dia d'aquests,
d'ahir d'avui o de demà
em poguera exprimir com una tovallola acabada d'eixir d'una rentadora
es formaria com tots sabem una cascada,
una cascada de sangria i ron
on entre totes les gotes begudament viscudes
es veuria un somriure pere-manent i dolç,
un compte d'algun bar i unes carreres per ciutat vella,

unes factures doloroses,

una son messengeriana,

una felicitat que em dificulta l'escriptura i
unes ganes immenses de viure i de viure't.

El pescador

2009-04-10T09:42:00.000-07:00

Eren les sis i mitja del matí quan Pere va mirar el despertador. Com tots els dies aniria al riu a pescar el dinar i el sopar de la seua família. No volia alçar-se del llit. No tenia son ni estava cansat, però no volia alçar-se del llit. L’edredó tapant-li els ulls li creava un micromón tan propi i tan plàcid...
Ho féu. S’alçà, es vestí i eixí direcció al riu. Tot ho feia per rutina, perquè tocava, per costum...i n’era conscient.

En arribar, va estendre la canya i començà el ritual: esperar. Portava fent-ho des del primer segon que vingué al món quan esperava la palmada al cul del metge per plorar i començar a respirar. Quina simbologia que quan et comença la vida, quan respires per primera vegada, ja siga amb les llàgrimes als ulls...pensava.

A l’hora de dinar arribà a casa. Els xiquets estaven ansiosos, menys mal que el dia al riu havia sigut fructífer: dos llandes de coca-cola sortosament rovellades, un CD pirata dels Camela, la meitat d’un exemplar del Código da Vinci i una pantalla d’ordinador.

QUIN ORGASME BUSQUEM?

2009-03-19T05:06:00.000-07:00

Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un libro es el cuerpo en que se leen.

GIL DE BIEDMA: Pandémica y celeste

I follar mentre contes ovelles,
i el regust amarg de ron calent t’inunda el paladar.
El més tristament excitant és el soroll de matalàs,
que evita dormir-te amb la polla dins.

Tanques els ulls per no sentir fàstic i penses que s’acabe ja.
I és que el desig existeix,
però és un desig innocent
que sols busca un cos acoplat al teu mentre dorms.
El desig de trobar fora el que escarbant dins no es pot trobar.

FALTES D'ORTOGRAFIA

2009-02-28T04:57:00.000-08:00

Per obligació durant aquesta setmana he estat pegant voltes al motiu que em porta a realitzar faltes i se m’ha ocorregut una analogia entre aquest fet i els diferents tipus de relacions amoroses que jo tinc constància.

D’una banda, estan els errors lèxics. Aquests, per regla general, són paraules que desconec com es diuen correctament i per això inconscientment les escric com sempre les he escoltades al meu voltant. A més, si a un examen dubte d’alguna paraula, no la puc buscar a un diccionari i moltes vegades, tot i que pense un sinònim, no en trobe un que acabe d’expressar el que vull dir i preferisc jugar-me-la. En la meua opinió, es podrien assemblar a tots aquells nous amors que vindran i que ara desconec totalment. Aquells a qui, una vegada coneguts, assimilaré i incorporaré a la meua vida amb facilitat i rapidesa.

De l’altra, estan els errors gramaticals fruit d’un descuit. Aquestos solen respondre a motivacions externes: falta d’atenció, nerviosisme i el fet de donar més importància al contingut que a la forma. La seua semblança considere que podria establir-se amb certs amors d’una nit, llampecs fugaços que en conjunt no tenen importància perquè sé que posseïsc el control. Potser, el que no tinc controlat siga el fet que vull donar massa contingut a la meua vida sense pensar en les formes, cosa que comporta que el contingut no arribe moltes vegades de la manera que m’agradaria.

Finalment, el problema ortogràfic més greu que tinc és la dièresi. No la tinc sota control. L’estudie i l’estudie any darrere d’any, però a l’hora de la pràctica em provoca molts dubtes i inseguretats. Per açò crec que aquest problema té molt a veure amb els amors més vertaders que jo he viscut. Aquells on passe tant de temps analitzant l’altra persona, que quan vull actuar tinc tanta por de fer-ho malament, que no siga el que m’he imaginat, que acabe per no fer res, és a dir, per no posar la dièresi.

ORDRE I CAOS

2009-02-17T10:13:00.000-08:00

Hi ha gent que troba el seu ordre a l'ordre, gent que el troba al caos i gent que ho fa fugint del caos. Però a mi m'agrada viure en ordre, en caos i fugint de tots dos, sobretot açò últim.

VOLTOR

2009-01-29T11:00:00.000-08:00

Entenc que has de volar
lluny o prop,
tant és,
però no ho faces com un voltor
pegant voltes sobre el meu cap
fent de mi una presa
a la qual desfer-li
el fetge, el cor, els llavis
els budells.

Fes-ho
com una au migratòria
que sempre torna a la primavera
perquè sap que allí
sempre troba l'escalfor que necessita.

2009-01-14T08:43:00.001-08:00

Em negue a afirmar l'existència del punt i final.

2009-01-12T11:45:00.000-08:00

No sé si darrere de tot gran home
s'amaga una gran dona,
però sí
que darrere d'una gran dona
mai no s'amaga un gran home.

Per què s'empenyem en resumir-nos a una targeta de presnetació?

2008-12-24T08:59:00.000-08:00

Ser o no ser no és la qüestió.
La qüestió tracta de ser i no ser.

A partir de Soren Kierkegaard, Diari d'un seductor:

No, no hi ha dues classes de persones. En realitat, cada persona pot ésser moltes persones a la vegada, moltes màscares o moltes personalitats que es van succeint una darrere de l'altra...Allò més important no és arribar a comprendre qui som de veritat, sinó jugar a ésser tot el que poguem ser i experimentar sense por les infinites possibilitats que ens ofereix la vida.

2008-10-25T07:07:00.000-07:00

Sóc la princesa d’Al-Hira
enamorada d’un poeta bandoler incapaç d’estimar,
però si de fer la rapinya al meu cor.

Ell és símbol de la vanaglòria,
de la força i de la passió.
Capaç de tornar boja a una gula,
l’Ulises i l’Aquiles del desert
que fuig de la quotidianitat,
de les converses trivials
i es marxa com arribà
i quan la nit és més nit.

Ni quan la modorra li embasta els ulls
ell deixa de tindre el cor en vela, audaç
i és que els seus ulls són una arma desenvainada
directa a matar a qui el mira, a engatusar-lo.
I és aleshores quan ell riu
quan ell somriu de seguretat.

El problema és que sense assabentar-me’n
ha repartit el seu cos en el meu cos
oferint-me GLOPs d’aigua límpida i fresca.

I sobretot que jo no he decidit soterrar-lo
perquè al seu testament deia que el seu cos es deixara al desert
perquè els seus amics:
la hiena hirsuta, el llop veloç i el suau lleopard
se n’aprofitaren.
Jo també vull fer-ho.
Vull convertir-me en la millor de les seues paparres.

Però què puc fer?
Quan queixar-se no val per a res,
la paciència és preferible.

Per al CB

MANIFEST BOVARIÀ

2008-10-01T09:30:00.000-07:00

Incompletes
Infelices
Insegures
Inacabables
Insatisfetes

Enverinades per l'espera,
exprimides pel que passarà,
enverinades de gots mig buits,
exprimint el sofriment,
exprimint el passat i el futur.
Sofrint el present.

Desitjoses d'allò inabastable
fantasegen pel·lícules impossibles
i les ignoren quan es possibiliten.

Amb eixa dosi de dolç masoquisme que ENS caracteritza

BOVARIANES

ABSÈNCIA

2008-08-27T04:40:00.000-07:00

AGONIA
AGONIA
AGONIA

Esperant una espera
que espera
i espera.

Ara no es tracta
del peugeot 206 roig
travessant Primat Reig
ni de la temporada de les maduixes.

Ara no es tracta
de la samarreta vermella
fastidiosament pegant voltes a la rentadora
ni de les tomaques valencianes
que la mare portarà del mercat
segurament a l’hora de dinar
quan la gana ha corcat tots els racons del meu estòmag.

I és que...
Hi ha absències molt més presents
que moltes presències.

COM PAPER HIGIÈNIC

2008-06-22T07:19:00.000-07:00

Em torque la consciència
amb paper de somnis d’amors
els tire al wàter
i tire de la cadena

LA NÒRIA

2008-05-09T05:25:00.000-07:00

Amb un bitllet a l'infinit
puge a una nòria infinita
que roda, roda,
roda, roda i roda...
sols ara para
quan m'he tirat del meu seient
i m'he esclafat el cap contra el terra.

LA PLOMA BLANCA

2008-01-23T09:13:00.000-08:00

Ella mirava per la finestra de l’autobús i allí estava, era una ploma molt xicoteta, però una ploma blanca que remolinejava al compàs dels fums dels cotxes que al seu voltant s’apropaven.

Ella notava que la ploma volia dir-li (millor dit, fer-li veure) un missatge, però no s’adonava de quina cosa volia aquella ploma, que tal volta havia caigut d’un colom missatger que des de feia segles transportava notícies entre els enamorats.

Des d’eixe moment començà a despertar-se-li un cuquet a l’estómac a la nostra viatgera de móns incerts, un cuquet que algun dia es respondrà o us respondreu vosaltres mateixos...un cuquet que deia...

Qui...
Amb...
On...
En...
Com...
Dins...
Quan...
A...

Respostes obertes a un infinit inquiet d’un JA exigent, sense espera, incansable i inamovible, un JA que no pot fer altra cosa que ablanir-se, esperar, cansar-se i pressuposat, moure’s cap a altre JA, cap a altre ARA, cap a altre...

FADES D'ASFALT

2007-11-11T12:02:00.000-08:00

Les fades d’aquest món
ja no tenen ales, però volen,
ja no xafen herba, però en mengen molta,
ja no s’amaguen en caixes, sinó que amaguen en caixes els perjudicis,
però continuen reflectint llum
per allà on passen.

Les fades d'avui en dia
són rosses, brunes o pèl-roges
altes, baixes, i sobretot, mitjanes...
grosses, primes, i sobretot, mitjanes...
estudien, treballen o són mestresses de casa,
però continuen despertant la màgia
per allà on passen.

Les fades que ens rodegen
ja no les domina cap bruixot.
Van on volen,
són qui volen ser en eixe moment,
busquen la seua felicitat,
riuen sense compromís i
ploren perquè els abelleix.
I tot ho aconsegueixen
perquè desperten un silenci penjat en pinces
per allà on passen.

Les fades que ara existim
ens hem acostumat al fet que haguérem de deixar la natura:
ens hem cordat ben bé les esportives,
ens hem posat vaquers,
ens hem amollat el pèl,
ens hem ajudat a trencar les barreres imposades
i finalment,
hem aconseguit no perdre la nostra condició de ser fades,
però ara,
fades d’asfalt.

I LA SAL DE LA VIDA?

2007-08-31T08:45:00.001-07:00

Un capvespre tòrrid d’agost més.
El terra no és suficient fred.
El sol no és suficient baix.
La lluna no és suficient elevada.
El gir de la terra no és suficient lent.
La companyia no és suficient companyia.
La ment no és suficient buida.
El subconscient no és suficient ple.
La mala llet no és suficient per tranquil·litzar-me.
L’alegria no és suficient per alegrar-me.
El salat no és suficient àcid.
El salat desàcid no és suficient dolç.
El dolç és massa amarg.
Ni el got mig buit, ni el got mig ple
tot ple o tot buit.

QUI RIU AL RIU

2007-08-31T06:00:00.000-07:00

Diuen que qui riu l’últim
riu millor.
Diuen que un somriure
és un bon principi.
Diuen que la rialla
és contagiosa.
Diuen que hi ha gent
que mor de la rialla.
Diuen que hi ha gent, que fins i tot,
es pixa de la rialla.
Diuen que la rialla
aprima.
Diuen que més val riure
que plorar.
Jo dic que ell ara riu,
però que al riu van els perduts.

ESMUSSAMENT

2007-07-05T04:36:00.000-07:00

Em produeixes
sensacions que em recorden...
Arrapar una pissarra amb les ungles.
Estrènyer les dents contra una tovallola.
El xauxineig de les rodes d’un cotxe en girar un cantó.
La fusta del palet del metge en contacte amb la llengua.
Un xiquet pintant amb un retolador amb la tinta exhaurida.
Una sensació d’ai
de crit interior
de dispersió mental
d’agonia més ràpida que passatgera.

APROPA'T

2007-07-05T04:14:00.000-07:00

Em mires
mentre llepes lentament el paper.
Em mires
i el meu sexe se sent observat.

El meu esguard et parla.
Obri els ulls per escoltar-me.
Apropa’t...
Tot lentament, però apropa’t
et diu.

Apropa’t
i mossega’m lentament
el lòbul inferior de l’orella esquerra
i llepa’m el buit que separa les carns.

I bufa’m.
Intercàlau amb els mossos
i bufa’m el coll
i fes-me un bes llarg i lent
just al punt central de la nuca
perquè comunica directament amb el meu sexe.

I recorre’m tot el cos amb el dit
dibuixa’m la silueta
i puja’m lentament des del dit gros
fins al centre del cap
i just en eixe punt
fes-me un bes.
Però ja saps, lent, lent i mullat.

A TU

2007-06-24T14:53:00.001-07:00

A tu,
que arribes al teu habitatge del terror,
pujada sobre bastiments,
carregada amb deu bosses,
un fill en braços
i tirant de l’altra per una escala sense ascensor.

A tu,
que tot i els teus colps,
sempre saps donar una carícia entendridora,
una abraçada penetrant,
un somriure còmplice,
i sempre en el moment just,
en el moment desitjat.

A tu,
que a pesar que volen encegar-te al món,
tens ulls per a tots,
saps que et necessiten,
mous tots els seus fils,
escoltes, aconselles, perdones,
sempre perdones...
Encara que mai es valore el teu esforç...
Tu gaudeixes.
Tu hi estàs.

A tu,
que et desvius,
per l’arròs de Joan,
per arribar a l’hora d’anglés de Marta,
perquè es publique el teu llibre,
per la pols de l’habitació,
per la compra,
per la malaltia d’un familiar,
per saber què et posaràs demà,
per por que el teu projecte fracasse,
per por a vessar una llàgrima.

A tu,
que el temps no et permet un sospir,
per ser conscient del teu dolor,
per un crit que t’ensordeix al món,
per una empenta al sofriment,
una bufetada de la covardia,
i una amenaça que ja no tens temps d’escoltar...
Perquè Marta deu estar esperant-te a la porta de l’acadèmia d’anglés.

A tu,
para el temps, fes que siga teu,
i en aquest segon, per una vegada,
mira’t i dibuixa’t aqueix somriure còmplice,
alça el cap,
encara pots dominar les teues passes...
I camina...

SOL I LLUNA

2007-06-24T14:03:00.001-07:00

La lluna i el sol
hereves d’un mateix demiürg
i oposades com el reflex del seu símbol.

El sol, tendre i extravertit
sentirà i expressarà a la velocitat de la seua llum
i serà fera o peluix en qüestió de segons.
Gaudirà de cada instant real,
sabrà sempre l’on, quan, com, qui i perquè.
Com ho fa sentir la seua mirada altiva,
les seues sovint llàgrimes i somriures.

La lluna, distant i enigmàtica,
neu gèlida,
que sols es desfà per qui li encén la flama interior.
Serà observadora, introvertida.
Construirà móns de somnis que cauran,
dels que gaudirà i sofrirà.
Difícil de comprendre, enrevessada.

Així, seran foc i neu.
El foc de la sensibilitat
que contagiarà, ballarà i jugarà amb la neu
i la neu dels somnis, de l’enrevessament,
que ballarà, jugarà i aprendrà del foc.

Per a les meues nebides Daniela, de la qual sóc padrina, i Lucía.

FLAMA

2007-06-24T10:03:00.000-07:00

Jo, cansada de ser jo
sentint un volcà que ha d’explotar
que espere que explote
que no em pot fallar
que el sent, que m’abrasa, que em crema,
amb el qual balle
del qual fuig.

Jo, cansada de voler i poder,
de voler sense poder
i de poder sense voler,
farta de sentir la flama
farta que em cride fins ensordir-me,
farta de la meua ignorància vers ella,
farta d’amagar-la com un tresor
que sols és cendra si no l’aviva el vent.

Jo, amb el meu desassossec
d’un poder sense voler
i d’un voler sense poder
em creme, em consumesc, m’assassine...
Sols l’obertura d’un camí vers l’esperança,
és la flama, la flama que per fi se m’ha descobert,
la flama que se m’ha presentat,
la flama que cansada d’ignorància,
ha decidit...
Cridar, pegar, lluitar.

Vol sortir, vol ser escoltada, vol fer acte de presència,
i jo se que vull i puc permetre-li-ho,
però el desassossec frena
el desassossec d’un poder i no voler,
el desassossec d’un voler sense poder

NO HO SÉ

2007-06-24T09:52:00.000-07:00

No sé si ja és
o si desitge que la meua vida siga:
un full en blanc
i un llapis per afilar.

No sé si el temps, el dolor,
m’ha permés la pau o si la pau
ha obligat el temps
a donar-me un descans.

No sé si em sent
somiant realitats
o vivint
la meua realitat d'ensomni.

No sé si m’he perdut
buscant el meu jo,
si realment ell em crida
o si sóc jo qui al buscar-lo,
a l’anhelar-lo,
el construïsc.

Sols sé el que sent:
Que els meus peus ja son puntetes
tocant el terra
als quals els falta una espenta,
un “ai” intern
que els allibere
per volar lliures
ser llibertat,
ser jo.

ENCARA QUE NO HO SÀPIGUES

2007-06-24T09:44:00.000-07:00

Has dormit abraçat a la meua esquena
nit darrere nit
i sempre desperte quan ja has marxat,
escoltant la remor del llit que es queixa perquè ja no estàs.

M’he drogat amb promeses,
dia darrere dia
que avui seria l’última vegada, la definitiva,
que avui seria amb tu qui jo volgués ser.

M’he promés tots els capvespres
que aquella nit
deixaria en tu la petjada inesborrable.

Hem viscut mil aventures,
hem passejat de la mà,
hem viatjat pels cinc continents,
hem tripulat vaixells,
hem gaudit de nits com a feres dels circs romans,
hem nedat sota el cel estrellat,
ens hem barallat, abraçat, rigut, somiat junts...

Així, encara que tu no ho sàpigues,
tot açò passà, passa i continuarà passant
perquè jo mai he deixat de ser un nosaltres,
perquè no he deixat que fugires, que escapares,
mai he deixat perdre les esgarrifances de la teua presència.